UNA MÍNIMA INFELICITAT

Novel·la-diari en què una filla única, de petita estatura, relata la vida amb els seus pares, travessada per un fort anhel d'estimar i ser estimada. Cert desamor entre els pares, l'excentricitat de l'àvia (que s'acaba suïcidant), la recerca d'un afecte per part dels pares que es mostra minvat… marquen una existència comuna, discreta. El resultat és aquesta “mínima infelicitat” que dóna títol a la novel·la i juga tant amb l'estatura de la veu protagonista com per una infelicitat que existeix, però que no té veu per cridar. És curiós que el llibre comença amb la frase següent: “Déu és l'alçada suprema, Déu és l'Altíssim, no és aterridor?”. En efecte, la vida conté un cúmul de misèries, de desitjos insatisfets, de mesquineses. I sense un amor que sadolli, sense una transcendència que elevi i sani la indigència humana, l'horitzó humà s'assembla a la passió inútil de què parlava Sartre. Un Déu aterridor no ajuda a sembrar esperança a l'existència. Un Déu misericordiós, humà i compassiu, afegiria un plus a l'estoïcisme en què al final es resol la vida.

Antonio Barnés